“Totes les cures són poques quan creixen les criatures”

Dolors Milà ‘Lolita’ (Martorelles, 1934) va ser l’encarregada de la primera biblioteca de Martorelles. Sempre lligada a la cultura i la història del poble i amb la voluntat de compartir-ho, sobretot, amb els més petits.

Vostè va ser l’encarregada de la primera biblioteca del poble. Quan i com van ser els inicis?

L’any 1981 quan en Sanjuan em va dir a l’Ajuntament si volia provar-ho. Com que era un moment que ho necessitava per diferents raons, vaig dir que sí. Vaig anar durant un temps a la Biblioteca Central a Barcelona per formar-me en el sistema de catalogació dels llibres. Un cop après, vaig elaborar una llista de les publicacions que hi havia d’haver.

 

En què us basàveu a l’hora d’elaborar aquesta llista?

Vaig anar preguntant a la gent que coneixia quins llibres els agradaven, no em vaig refiar només dels que a mi m’agradaven. Dels primers a qui vaig anar a preguntar va ser el germà d’en Sanjuan, que era professor igual que la dona, i allà vam fer una llista bastant completa. Amb l’ajuda del cap de compra de llibres de la central, que em va assessorar que podíem demanar, es van acabar de fer les llistes.

 

La primera biblioteca era al carrer de les Escoles. Recorda per què?

Perquè era un lloc que estava buit, que va semblar que podia anar bé per començar, era tranquil, maco... No l’edifici en sí, sinó pel que representa. Era allà on la senyora Francisca ens va acollir de petitons. No solament a mi, sinó també als meus fills. Aquell edifici era un emblema per a mi.

 

"Em va costar molt fer entendre que allà es necessitava silenci"

 

Què recorda d’aquells primers anys de biblioteca?

Molta gent. Tinc molt geni, ja ho pots dir. Però això em va anar bé perquè quan m’enfado es veu que els hi faig por... a la canalla. I em va anar bé per frenar una mica perquè si no, hagués estat una bogeria. Tinc apuntat el dia rècord: 150. A dins no s’hi cabia, s’havien d’esperar fora. I ja et pots imaginar els crits i corredisses que hi havia. Les mares pensaven que era una guarderia, no sé si això encara dura, i anava molt bé sortir de col·legi i deixar-lo allà. No diré que totes, però sí la majoria. Em va costar molt fer entendre que allà es necessitava silenci perquè, es clar, només hi havia una sala i després venien els grans i es trobaven amb el ‘fandango’. Controlar a seixanta persones gairebé cada dia era...  

 

Ha canviat molt la biblioteca des d’aleshores?

Ui sí, l’avantatge més bona és que ara hi ha dues sales i separades. Quan hi era jo estava sola per cuidar-me de les dues sales. Pots imaginar-te quin rebombori. Fins que van començar a venir voluntaris que no volien fer el servei militar, objectors de consciència vaja.

 

Ha vist créixer diferents generacions del poble. Com ha evolucionat el municipi?

Aleshores veies que el jovent criava la canalla de manera diferent a la que vam ser nosaltres criats. No vull dir que fossin pujats malament, tot el contrari, però sí més lliures. Els deixaven allà i després els venien a buscar. Per això vaig començar a explicar contes, perquè era una manera de tenir-los una estona quiets.

 

"Sempre he estat una manefla. Havíem tingut una professora que m'ho deia"

 

Per què sap tantes coses del poble?

Perquè sempre he estat una manefla (riu). Havíem tingut una professora, la Doña Sefe, que m’ho deia. Sempre m’ha interessat la història. Però no et pensis, que no ho sé tot eh... També m’han ajudat perquè saben que m’agrada.

 

Col·labora amb l’arxiu municipal i les escoles. Què representa per vostè?

Mira, una anècdota. Un dia que vaig anar a explicar a les escoles a què i com jugàvem quan érem petits, va sortir el tema d’anar a la font a buscar aigua. I una de les criatures em va dir: - Que no teníeu aixeta? No, perquè com que no hi havia aigua a casa, no ens calia.- Això els hi costa una mica entendre. 

 

Sempre li ha dedicat temps als més petits. Per què?

Totes les cures són poques al créixer les criatures, poder explicar tal com era el món i com és ara.

 

Per què és important explicar-los-hi la història d’allà on viuen?

Perquè estimin més al poble. Jo me l’estimo molt Martorelles i suposo que tothom que hi viu també. Encara recordo un treball que havia de fer el meu fill sobre la família i vam anar a l’Ajuntament a consultar-ho. Fins a quatre o cinc generacions enrere tots eren de Martorelles, Milàs i Matons... 

 

"Recuperaria el Cafè, hi havíem passat moltes hores i sempre d'alegria"

 

Amb quin racó es quedaria de Martorelles?

N’hi ha molts, per mi el que ha tingut més a veure... la Font de Can Camp. Perquè vam haver d’anar-hi tant a buscar aigua. Encara recordo un any de sequera que no rajava aigua de la font. Sort que la gent de Martorelles sempre ha estat molt bona gent i els que tenien pou, a Can Molist per exemple, ens deixaven anar a buscar aigua. Tenien dos pous d’aigua bona i van deixar un dels pous per la gent del veïnat. Entre tots vam comprar la corriola per poder treure l’aigua.

 

Amb quin moment històric del poble es quedaria?

El dia que es va fer una mica de festa a la plaça de l’Ajuntament. Érem quatre gats, i vam poder cantar Els Segadors.

 

I un espai que recuperaria?

El Cafè. Hi havíem passat moltes hores i sempre d’alegria perquè allà es feia cinema, teatre... I una cosa, encara que no t’ho creguis, la boca de l’escenari era la més gran de Catalunya i la feina era a trobar decorats que tinguessin l’amplada. El terra tenia una mica de baixada, que per ballar no anava gairebé perquè tots ens trobàvem a baix, però era per poder veure bé l’escenari des de les cadires.

 

Enguany s’ha canviat el format de l’Homenatge de la Gent Gran que s’ha celebrat al Celler de Can Roda. Com ho veu?

Per mi, tot el que es pot fer en el poble, millor fer-ho al poble. Jo me l’estimo molt Martorelles, trobo que és molt maco i la gent que hi vivim som molt maca.