“Vaig venir a viure a Martorelles per un anunci al diari”

• Jordi Breu i Noguera (Sants, 1927) és una de les persones més grans del municipì. Mecànic industrial jubilat, ha fotografiat Martorelles i investigat sobre la seva història des del 1966 fins ara.

Quan va venir a viure a Martorelles?
L’any 1966. Una de les coses que més em va sorprendre va ser un funcionari de l’Ajuntament  que anava amb una  trompeta fent anuncis pel carrer rodejat de canalla. Aquells primers anys jo només dormia a Martorelles perquè em passava tot el dia a la feina. 

A què es dedicava?
Mecànic industrial de diferents màquines. Al final de la meva vida laboral vaig passar a ser verificador. 

I com va venir a parar a Martorelles?
Per un anunci al diari que deia que hi havia una casa al carrer de Can Puig (Can Vinyals)  per llogar a Martorelles. En realitat, era mitja casa.  Aleshores no hi havia moltes de les “torres” que hi ha ara i pujàvem allà al turonet amb la canalla. 

Vostè volia marxar de Barcelona?
Sí, perquè estàvem a la Diagonal a la banda on no toca mai el sol a l’hivern i volíem canviar d’aires. 

De qui era aquella casa on va viure primer?
D’uns de Barcelona que tenien una botiga a prop del Mercat del Clot. 

I aquí on viu ara com hi va arribar?
Aquesta casa la van fer uns de Barcelona per venir a passar l’estiu uns parents de l’Angeleta, que vivia aquí al costat. Els seus fills la van heretar i al cap de poc temps s’ho van vendre tot. Després de Can Puig i abans de venir aquí encara vam viure uns anys al carrer de Can Sunyer, a Can Peretó. Encara hi és, està igual. 

Com era el municipi  quan vostè hi va venir a viure?
Hi havia poca cosa per la canalla i jo venia amb tres. A Barcelona sí que hi havia alguna cooperativa però aquí només hi havia els que feien Caramelles, l’Escola Orfeònica, que anaven amb una bateria de cotxe i una bombeta cantant pel carrer. 
El poble no estava endarrerit per ser un poble, però clar, jo venia de Barcelona. Al camp de futbol no hi havia cap edificació. Només unes barraquetes que feien de vestidors. 

Es van sentir acollits?
Sí, i tant. Allà a Can Pugi teníem uns veïns, dos germans, un es deia Ramon i li deien el Gat o alguna cosa semblant. Era un home gran però tot el dia estava entretenint els meus nanos. Una cosa molt curiosa d’aquell home és que els pronoms febles els clavava. No en fallava cap. Cosa que ara fa pena. I em va estranyar que un home que no era un literat els fes servir tan bé. De fet, s’assemblava a la meva àvia. Era analfabeta però els pronoms els posava allà on tocava. 

 

"Sempre he estat molt curiós i m’ha interessat la història del poble"

 

Vostè va anar a l’escola en català?
Sí, a una cooperativa de Barcelona. Era una escola de nenes. Però com que la República obligava que hi haguessin els dos sexes a les escoles, ens van agafar a uns quants per tapar l’expedient. Nois tranquils, que no cridessin...

El seu ensenyament comparat amb els dels seus fills (nascuts als anys cinquanta)...
Molt diferent. Abans hi havia l’escola nova que després van prohibir suposo perquè ensenyaven massa bé. Eren laiques i s’aprenia experimentant i no memoritzant. 

Per això ha experimentat tantes coses vostè?
El que passa és que fracasso en més coses de les que faig  però suposo que sí (riu). 

D’on li ve la passió per la fotografia?
De sempre. De qualsevol cosa ja feia fotos. Ara tinc una càmera digital però no és el mateix. Una de les distraccions que tinc ara és que les netes m’envien fotografies i jo les imprimeixo i me les penjo per aquí, faig àlbums. 
He tingut càmeres molt estranyes... M’agrada molt fer fotografies. 

De fet, en va cedir a l’Arxiu Municipal..
Sí, algun àlbum tenen. 

N’hi ha un amb els sobrenoms de les cases. Com ho va fer això vostè que venia de fora?
Sempre he estat molt curiós i m’ha interessat la història del poble. Aleshores, fotografiava cases i després preguntava. Principalment, qui em va dir molts d’aquests sobrenoms va ser  la Lolita Milà. M’explicava moltes coses, la seva germana també, i he llegit molt sobre el poble també. Fins i tot actes antigues de l’Ajuntament. N’hi va haver una que em va sorprendre molt. 

El batlle que va haver després de la guerra, Ignasi Solanich, que era assaonador a la Pelleria  de Mollet, el va nomenar provisionalment el militar que va ocupar Martorelles. Aleshores, hi ha una acta que diu que quan aquest senyor va ocupar el càrrec va veure que l’ajuntament republicà havia deixat 21.000 pessetes. Aquell alcalde era en Carles Ayza. Almenys era honrat. 

On ara hi ha el polígon abans que hi havia?
El pla, tot eren camps. Hi havia la Derbi i poca cosa més d’indústria. Al poble teníem La Fabriqueta. Jo tornava amb moto de Barcelona i em trobava totes les treballadores al pont. Pensa que fins que no em vaig jubilar jo no coneixia res del poble. Hi passava els diumenges. No sabia ni on era Can Gurri. 

Han desaparegut moltes cases antigues. Aquelles que hi havia després de l’ajuntament baixant a mà esquerra. Ara només queda la 22. Allà sempre hi havia fustes preparades perquè  quan baixava aigua per la carretera els entrava a casa. De fet, jo sempre baixava amb la moto per allà i quan em vaig jubilar em van preguntar perquè no passava ja. Es veu que el soroll de la moto els hi anava bé per despertar-se per anar a treballar. Jo passava molt d’hora perquè treballava a Sant Andreu de la Barca i feia molt soroll la moto.

 

"A comprar vaig amb autobús que el tinc molt a prop de casa"

 
Hi havia molt comerç?
Sí, i tant. Ca l’Aragó, que diria que no existeix ara. Allà on hi havia La Dàlia...

La Dàlia?
Sí, era una mena d’ateneu cultural del poble. Quan jo la vaig conèixer ja estava abandonat l’edifici. Un dia vam anar amb en Sindreu a Ca l’Aragó i des del seu terrat vaig retratar La Dàlia. A dins no hi vaig arribar a entrar mai. Un dia també em va portar al Pla a fotografiar una màquina que regava tots els camps d’allà. 

Seguim amb els comerços?
Sí, ca l’Aragó estava abans de la cantonada del carrer del Sol. Allà hi venien de tot per menjar. Gairebé davant hi havia Can Riulas, que també n’hi havia una a l’avinguda d’en Piera. Can Lau també... Allà sempre m’havia d’aguantar el riure perquè hi havia una senyora, recordo, que estava comprant un cap de be. I el de la botiga li va dir: “Vol que li parteixi el cap? Vol que li tregui la llengua?”. I jp pensava que no li permetria (riu). Can Tomeu també hi era... Aquí al pas estret on hi ha la merceria també hi havia ca la Lurdes, també d’alimentació. 

Està al dia de les coses que fan al poble?
No gaire. Sé que fan uns cursos allà a El Safareig perquè tinc una veïna que s’hi ha apuntat. 

Vostè viu sol aquí?
Sí, ara sí. Érem cinc. La dona va morir no fa gaire i tinc un fill a Santa Perpètua. 

Com porta viure sol?
No em puc barallar amb ningú. No passa res, mentre hi hagi salut. 

I per comprar?
Hi vaig sol. Tinc l’autobús molt a prop de casa, l’agafo i vaig amunt i avall. 

Ara l’ajuntament arrenca el projecte Radars, un voluntariat per acompanyar les persones grans que pateixen la soledat no volguda. Que n’opina?
Està bé. Tot el que sigui ajudar la gent està molt bé. 

Ha estat feliç a Martorelles?
Sí. M’han passat coses bones i dolentes però sí. Si no, ja no hi seria. Abans, ara ja fa temps que no hi vaig, però quan anava a Sants veia que tots feien cares rares. I pensava: “Què li passa aquesta gent? No deu ser d’aquest planeta”. Aquí la gent és més feliç.