Un país en comú

L’esquerra catalana es troba immersa en un procés de confluència per articular un nou espai social i polític que permeti construir un país més just. Un procés iniciat el passat 29 de gener i que té un punt culminant el 8 d’abril. Sobre el què i el com.

Venim, certament, de lluny. La lluita i el compromís per millorar la vida de les majories beu de diverses fonts. En aquest sentit, som hereus de les grans tradicions emancipadores: el sindicalisme, que ha guanyat els drets als centres de treball i al carrer; l’ecologisme, que defensa el territori dels atacs especulatius; el feminisme, que articula la possibilitat d’una societat justa també en termes de gènere; el pacifisme, que lluita contra la barbàrie, i el republicanisme, que ens impregna a diari dels valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, entre d’altres. Hereus d’unes tradicions que a la nostra terra han construït i articulat el país. D’aquells qui van guanyar la jornada de 8 hores per a tothom, dels qui van reconstruir la democràcia durant la negra nit franquista, dels moviments socials i veïnals que van recuperar les llibertats i els nostres drets durant els últims 40 anys. 

Som, però, tan fills i néts del nostre passat com de nosaltres mateixos. Fills també d’una nova època, que té en el 15M un dels seus signes més evidents. La seva irrupció marca, en aquest sentit, una etapa de mobilització social i política excepcional, on vam entendre que sols no podíem, que ens necessitàvem a tots i totes, en un procés de lluites i aprenentatges que cercaven transformar una realitat absolutament injusta, al mateix temps que ens transformàvem també nosaltres mateixos.

Perquè això no va de guanyar només unes eleccions, sinó de guanyar un país, i un temps que ha de ser cada cop més nostre.