"Vaig veure caure les bombes a Granollers des de les vinyes"

On va anar a escola?
Havia anat amb el mestre Cluet de petit a les Escoles Montserrat. Un mestre que havia estat militar i que colpejava amb el punter als dits. 

Quin record té del mestre Cluet?
En tinc bon record.  Al principi plorava perquè em feia por amb aquella barba… i un dia em va dir: “Si no plores et regalaré un camió com al teu cosí”. I jo vaig callar en sec. Eren camions de fusta que els feia ell. Després Cluet quan castigava algú el feia entrar en un “cuarto” a polir fusta… per fer els camions (riu). 

Després amb la guerra, van fer l’Escola Nova Unificada que nosaltres en dèiem la Torre del Gram.  Allà ho fèiem tot en català. Hi havia un mestre de Badalona que es deia senyor Torrandell.  I el Jacas, el Cisco Puig, deia: “Mira, el senyor Torrat d’ell”. 

I de la Francesca Serrado?
I tant, la biblioteca que hi ha ara va portar el seu nom primer. Es va canviar a Montserrat Roig i ara Lolita Milà. La Francesca Serrado era de les mestres que agafaven els més petits. Tot el poble n’estava molt content perquè era molt carinyosa amb els nanos i tothom l’estimava molt. 

L’escola seguia sent a la Torre del Gram?
No, allò després de la guerra va passar a ser la torre del senyor Mondón, un sabater de Barcelona, i ho va vendre a en Poyatos que després hi va fer els pisos.  I l’escola va tornar a les Escoles Montserrat com abans de la guerra. Nois a un costat i noies a l’altre. 

Com era l’edifici de l’Escola Nova Unificada?
Gran, hi havia dues classes a baix i dues a dalt amb serveis a cada planta. Amb un jardí molt gran, i una muralla molt gran que vorejava el camí que pujava des de la carretera. I en aquella muralla hi quedava un buit on havien llançat tota la runa els paletes. A les escales que pujaven a dalt el pis, agafàvem una cadira i la posàvem a sobre les esglaons des de dalt com un tren. 

Fins a quina edat va anar a l’escola?
Potser fins els 16 anys perquè a treballar vaig començar molt aviat fent totxos, de rajoler a la bòbila. 

Quanta gent hi treballava?
Uns quinze-disset, venia molta gent emigrada d’Andalusia i de Múrcia i tots es volien quedar tot l’any però quan venia el mes d’agost marxaven a França a la verema. Arribàvem els papers de la seguretat social i ja havien marxat. 

La bòbila era de la família oi?
Sí, el meu besavi la va començar, va seguir el meu avi, el meu pare i jo. Va estar un temps tancada perquè l’avi la va arrendar a uns de Badalona i després jo la vaig haver d’arrencar de nou. 

La bòbila tenia molts anys doncs...
El meu besavi havia tingut forns primer, i entre ell i el meu avi van fundar la bòbila a meitat del segle XIX. 

Sap que a la bòbila van trobar unes restes iberes molt antigues que corresponien a un cementiri de la mateixa època que el poblat ibèric de Castellruf?
No en sé gaire res. Només que un mosso gallec que teníem, en José Álvarez Hernández que un dia arrencant terra va trobar una pedra que feia unes voltes i acabava amb un bec com un ànec. Deia: “Esto parece un pato”. Però només vam trobar això. 

I de la guerra, què recorda?
Moltes coses. Recordo que el meu avi, que era de Ca l’Esquirol, tenien terres al Pla i collien mongetes, patates, i de tot,... I nosaltres anàvem a Alella a comprar taronges i el meu  avi ens donava un quilo de mongetes i a Alella el canviàvem per un litre d’oli. I en aquell temps, de camí esmorzàvem a la Font de Can Gurri faves amb pell amb un raig de vinagre. El camí que fèiem era Can Girona, Can Gurri i trencàvem cap a Cal Poch.

Aleshores de la guerra, recordo a les nits que sentíem els avions que venien de Mallorca a bombardejar. Com roncaven. Estàvem sopant a la fresca, allà la bòbila on hi havia 6 acàcies grans, i ens deien: “Aneu a buscar les espelmes que s’apagaran els llums”. I al cap de cinc minuts ja s’apagaven els llums i veiem els refractors que buscaven els avions i les bombes caure a Barcelona. Abans que detectessin que hi havia perill de bomba nosaltres ja havíem sentit els avions. 

Tenia deu anys, quina sensació tenia quan va veure els primers avions?
Home, jo vaig veure caure les bombes a Granollers. Les vaig veure com baixaven. Estava a la vinya de Can Guillamí de Santa Maria, van passar els avions i vam pujar a dalt la carena. Havíem anat a fer un arròs, el meu pare arribava de la guerra mig amagat. No el van capturar a ell, es va escapar. L’arròs el fèiem allà perquè era més segur. I l’arròs aleshores no era amb peix eh, el fèiem amb bacallà esqueixat i una mica de conill. 
I dalt la carena, com que el sol brillava vam veure les bombes caure perfectament i al cap d’un moment una polseguera immensa a Granollers.

El meu pare havia vingut amb un company del Maresme i es veu que a mig camí, quan eren a Sant Esteve de Sesrovires, el pare li va dir: “Mira, hem d’anar a aquella pedrera que es veu allà”. Van venir de nit, mig amagats... Aquí a l’Estació de França hi havia un tren que tothom hi va anar a requisar, que duia pales, pics, cigrons, sucre, farina... de tot. I ells van pensar que en el tren potser hi hauria tropa i van passar pel Besòs, Can Pere Gil, van travessar i van pujar. Tot per sortejar aquell tren que els feia por.  
I ben dinat, havent vist les bombes, el pare li va dir al company que per tornar a casa seva millor anés per la muntanya fins arribar al Coll de Font de cera (Masnou). 

I no tenia por que els hi caigués una bomba aquí?
No, passaven de llarg. Però en va caure una a una vinya darrere de la fàbrica d’en Singla. Aleshores Fainsa era un talleret, tot eren vinyes al voltant.  El meu cosí, en Joan Esquirol, li va explotar gairebé a la seva tanca.
Aquesta no anava intencionada crec, diria que era per treure pes de sobre. No va causar danys a ningú, un bon forat a la vinya sí que va quedar. 

I l’avió que es va estimbar vora el riu?
Aquest era alemany o italià. Es veu que se li va encendre el motor i quan va veure l’aigua del Besòs va voler-se tirar. Va ser-hi molts anys la làpida d’aquest pilot aquí al Besòs. 

Va passar gana durant la guerra?
I tant. Portàvem les mongetes a Alella per canviar-les per oli. El meu avi després ens donava un setrillet. Ell es quedava tres quarts de litre i a nosaltres ens en donava un quart. Però el que fèiem servir per amanir les faves amb pell era vinagre. I l’oli era per la paella, quatre gotes. 
Aleshores, la meva mare també havia anat a Picamoixons a buscar oli i li van donar una garrafa del que queda sota de l’oli, el pòsit, i també ho fèiem servir una mica. Gana, no cal dir-ho perquè en vam passar molta. 

Entre la gent del poble va haver-hi problemes?
El meu pare va anar a la guerra i el Francesc, Pepet Francesc que era el flequer, no hi va anar perquè era el que feia el pa.  I sempre deia: “Si no ve el Pepet Francesc no hi anirem”. Va marxar vestit com de cada dia i un sac lligat a l’esquena. La columna del sac.  I el van portar a Arbeca a fortificar. I des d’allà escrivia a la meva mare per carta. 

Les guarda aquestes cartes?
No, no tinc arxiu jo. Tot el que tinc ho tinc aquí (s’assenyala el cap). El meu fill em va regalar una gravadora per fer les meves memòries però vaig provar i no sé ni engegar-la. M’hauria d’haver regalat una tablet que em puc veure, també grava i els botons són més grossos.