“Martorelles dona bastant per escriure una novel·la”

El 28 de febrer vas publicar “Elles competeixen” la teva última obra de no ficció sobre un tema molt actual, no?
Sí, és un llibre sobre esport femení amb una narrativa literària. No és un llibre d’entrevistes, de testimonis i prou sinó que és un llibre sobre esport femení amb reflexió, idees, memòries i testimonis al voltant. El llibre parteix d’haver entrevistat una vintena d’esportistes i professionals de l’esport. Dones. I dic professionals de l’esport perquè també hi ha periodistes, una psicòloga esportiva, entrenadores... amb la idea d’anar una mica més enllà del concepte d’esportista i prou .
En el llibre hi ha esportistes de totes les edats i de disciplines molt diferents, no només de futbol. I n’hi ha que ja s’han retirat, n’hi ha que comencen... I aleshores a partir de tots aquests testimonis he anat teixint un llibre que intenta aportar històries, perquè sobretot he volgut explicar històries, que en general no s’expliquen i no estan a l’esfera pública.
 
Aquesta no ficció barreja els teus dos vessants, el literari i el periodístic...
Sí, el que seria tot el treball de camp i totes les entrevistes tenen molt de periodístic evidentment. De cada entrevista en podia fer un article periodístic explicant el recorregut de la persona. I això és el que no he volgut fer. No és un llibre exhaustiu. No és un llibre enciclopèdic, sinó que té la idea de treballar tots aquests testimonis narrativament. A través d’uns escriptura que sí és literària i elles apareixen parlant tal com parlen. Amb diferents fragments, tots entreteixits, les poso en certa manera a dialogar entre elles. I al costat de tots aquests pensaments que tenen elles hi ha la voluntat d’intentar posar-hi entremig pensament, reflexió, memòria, records propis... perquè això ressonés més enllà. 

Aquest fil conductor, aquest diàleg del que parles, va ser fàcil? Quan feies una entrevista ja la lligaves amb les anteriors o les properes?
No va ser fàcil. Tota la feina d’escriptura del llibre ha estat molta feina. A vegades pensem en els llibres de no ficció o en els llibres que poden acostar-se al periodisme com una cosa que és bufar i fer ampolles i per mi no. En el sentit que un cop tenia les hores i hores d’entrevistes em vaig plantejar com escriure allò i vaig fer diferents proves. Aleshores sí que a mesura que tenia més clar com ho volia fer i tenia el panorama general de totes les entrevistes, anava veient els lligams entre unes i les altres. 

Per exemple, surt el tema dels problemes mentals, les angoixes, derivades de l’alta competició i l’el•lit. Com elles reflexionen sobre problemes d’angoixa que han tingut, com els havien tractat... i veia testimonis que se m’agermanaven. 

Vaig necessitar tot el parament per anar descobrint fils que realment han creat elles i aquesta és la gràcia. El que té força són les seves històries. No parteixo d’un apriorisme, evidentment cert, de les desigualtats de gènere. Això és així i ho sabem, però jo ho explicaré a través de les històries que m’han explicat elles. 

Una de les històries parla dels esports minoritaris amb una pilot de bici trial, una jugadora d’escacs i la portera del BM Granollers Nicolle Wiggins. Tot i que l’hanbol és un esport bastant practicat per noies, m’interessava perquè per ser portera d’handbol has de ser peculiar. Algú dirà que de tots els porters, potser sí, però a l’handbol pots emportat-te una pilotada que et rebenti els morros. 

A elles tres les poso en un mateix capítol precisament per això. Per dir, hi ha dones que fent coses entre peculiars i minoritàries estan super convençudes del que fan. 

Parlaves de la salut mental en l’exigència a l’alta competició. Les dones en aquest sentit han obert el camí?
Crec que molt clarament parlen més obertament d’això que els homes. No només a l’esport. Amb les esportistes que he parlat m’hi he trobat. Expliquen situacions molt complicades i doloroses. M’ha anat molt bé parlar amb la psicòloga esportiva Imma Puig, que també surt al llibre, perquè va ser psicòloga esportiva del primer equip del Barça durant els anys gloriosos, a partir de Rijkaard, i també del Barça de bàsquet de l’era Xavi Pasqual. I explica que abans als anys 90 que hi havia jugadors del Dream Team de Cruyff que l’anaven a veure d’amagat. 

També depèn de les capes. L’Iniesta mateix no va tenir cap problema per explicar que havia anat amb la Imma Puig perquè l’ajudés a sortir d’una depressió. Explicar-ho sembla que doni certa sensació de vulnerabilitat però és tot el contrari.
 
Has dit que hi ha històries que no surten mai a la llum...
Laia Palau, jugadora referencial de bàsquet, explica que fa anys quan jugava al Ros Casares de València i l’equip va baixar la persiana arran de la crisi econòmica, ella es va trobar plorant mentre signava amb un equip de Polònia perquè li semblava el cul del món. En canvi, es va endur una gran experiència d’aquella etapa. També enfocar aquestes altres coses d’un camí que està fet de moltes maneres i per moltes vies. A vegades només veiem quan guanyen però ensenyar altres moments és important. 

També parlo amb Olga Viza, i és molt interessant per fer un lligam amb la importància de Barcelona 92 per l’esport femení. 

Han llegit el llibre elles? Quin és el feedback?
Molt bo. Perquè s’hi veuen ben reflectides i per com està explicat. És un recorregut molt en positiu, ensenyant aquesta potència de les històries. L’altre dia em va trucar la Mari Pau Corominas, la primera esportista d’Espanya que va arribar a una final olímpica a Mèxic 68, que li havia encantat i que el passaria al president del COE perquè li havia agradat molt. 

Són testimonis molt diferents que apareixen de manera molt diferent amb un punt de mirada personal que em semblava molt interessant per incloure els records de moltes noies que hem fet esport de manera no professional. Sembla que en els homes es dona per descomptat o forma part de les converses d’homes, i en canvi en les dones passa com una experiència més íntima.
 
Com es presenta la Diada de Sant Jordi? 
Penso que anirà bé. En el sentit de la incertesa econòmica que vivim amb la guerra, sortint de la pandèmia, aquests petits esclats d’alegria s’agafen amb ganes. 

Dinamitzes el club de lectura de la biblioteca des de fa un any. En funció de què tries l’obra a comentar?
Les obres les triem entre el bibliotecari, el Marcel Comas i jo amb la idea que siguin lectures diferents amb registres molt diversos pensant que pugui generar conversa amb el públic del club. Intento explicar el llibre des de diferents perspectives, amb detalls diversos de la trama i dels personatges, i també intento que diguin la seva. Amb la idea que una lectura compartida també permet enriquir la mateixa lectura i que et fixis en coses que no havies vist. 

Dinamitzo tres clubs a biblioteques de Barcelona, a banda faig sessions complementàries que em demanen; i també porto el club de lectura de clàssics del segle XX de la Biblioteca de Granollers. 

Quina salut té el club de Martorelles si el compares amb la resta?
És diferent. Aquest és un club que veus que ja funcionava d’abans, que ja es coneixien entre elles perquè sempre hi ha més dones que homes. Tot i que tenim tres homes bastant estables que és molt per un club de lectura ja que normalment el públic són dones. Aleshores dins el grup hi ha gent molt diferent, amb interessos diferents. Per a mi és interessant veure que hi ha gent que s’ha animat a llegir amb la jubilació, altres que ho han fet tota la vida,... A banda de la qüestió lectora està el fet de relacionar-se i fer una mica de comunitat. 

Què coneixes de Martorelles?
Jo vinc amb autobús i està bé perquè et fa una passejada, puja i baixa, per tot el poble. Un dia estava mirant alguna cosa al mòbil i quan vaig alçar el cap, m’havia passat de parada i vaig haver de caminar per les urbanitzacions. Ostres, penso que és un poble que narrativament dona bastant per escriure una història de novel•la. De fet, en el seu moment vam fer una sessió sobre la meva última novel•la “No sóc aquí” on hi ha una mica d’aquests espais. Polígons, una cosa que pot ressonar a Martorelles, els afores... I va ser curiós perquè el que apareix a la meva novel•la no se situa a cap lloc concret, de manera volguda perquè ressoni a molts llocs, i vaig veure que a Martorelles ressonava en el sentit de ser un lloc que queda una mica fora del carril central. I tots aquests espais són molt literaris.