“La performance és un element clau de la meva trajectòria”

• Mercè Ortega Ferrer (Barcelona, 1962) és una artista visual que viu a Martorelles des de fa 30 anys. La seva obra transita permeable a la hibridació de llenguatges i el seu principal motor és la crítica social.

Dius que la teva obra transita permeable a la hibridació de llenguatges. Què vol dir?

Que dilueixo els límits entre disciplines artístiques. Quan arribo a les arts visuals la hibridació dels llenguatges és inevitable.

Ets graduada en pintura i escultura per l’Escola Superior de Disseny i art, La Llotja. Quin va ser el camí fins arribar aquí?

Començo més preocupada per la forma i l’objecte. Però arriba un moment que em comença a preocupar molt més el contingut. Per tant, en aquest moment l’objecte i la forma queden en un segon pla i és quan comences a fer servir altres llenguatges. Sobretot, va haver-hi un punt i a part quan vaig arribar al món de l’acció artística perquè ja intervenia jo directament.

Quina va ser la primera acció?

Jo no sabia ni que l’estava fent. Va ser amb “El pes d’una imatge. Testimoni atemporal” que es va presentar al Centre d’art de Can Xerracan de Montornès. Eren dues vídeo-accions en una instal•lació amb una sèrie d’elements. En aquesta presentació van venir artistes relacionats amb l’acció, performers, i em van fer adonar que estava fent una acció. 

Per què en un inici era una exposició?

Sí, era una instal·lació que vol dir que el protagonista no són les peces sinó tot l’espai en sí. Era una sala amb dos televisors i vídeos a terra enfrontats l’un amb l’altre perquè un composava un element i l’altre el descomposava. També hi havia una muntanya de sorra, una escombra, una creu... i aquí del que volia parlar era dels condicionants culturals com per exemple la religió. 

A partir d’aquí em vaig adonar que m’agradava posar-me davant el públic i vaig començar a fer accions. Aconseguia desprendre’m de quadres, escultures... i alhora veia la reacció del públic al moment i incidia més en la realitat. La performance és un element clau de la meva trajectòria. 

Com definiries un artista visual?

L’artista purament contemporani. Perquè és aquell que agafa les eines (llenguatges) que necessita quan els necessita sempre obert a totes les disciplines. I no centrar-se solament en la tècnica sinó també en el contingut. 

Què critiques amb la teva obra?

Últimament el sistema capitalista que fomenta valors tan superficials com el consumisme o el materialisme que es venen a l’individu que fan tan mal al planeta. També les injustícies socials, l’estupidesa humana, el poc respecte a la diversitat. I els llasts culturals i socials que anem arrossegant i que tantes fronteres mentals ens creen. 

És difícil no formar part del sistema...

Jo sóc la primera que caic i, de fet, la darrera acció que vaig fer a la sala La Capella de Barcelona “Mis coses” tenia aquesta autocrítica sobre el fet d’acumular coses materials, del malbaratament.  

Quines coses vas portar a l’acció?

L’acció començava amb l’arribada de la furgoneta on duia les coses i es basava en com transportava cada objecte fins a la sala. Un per un. I cada vegada que n’entrava un deia: “Això és meu”. I quan els vaig tenir tots a dins, va tocar tornar-los a la furgoneta. I aquesta acció va durar tres hores. Es van obrir moltes lectures entre el públic que després em van comentar. 

Personalment, l’acció va servir per a deslligar-me de peces que em pesaven i no em deixaven avançar. És molt interessant la selecció prèvia dels objectes quan prepares l’acció. De fet, aquí comença l’acció. 
En total van ser unes cinquanta peces. 

Des de 2014 has treballat en una altra disciplina com és el “clown” amb el Projecte Pallassa. 

Abans del clown vaig fer una performance que va durar gairebé un any que es basava en disfressar-me de pallassa cada cop que sortia de casa. Encara que sortís a treure les escombraries. 

Quina reacció tenia la gent?

M’interessava molt això perquè volia crear una relació a partir del ser diferent. Va haver-hi de tot pel que fa les reaccions. Això va fer engrescar-me i a fer cursos per aprendre clown

Què és el més difícil de ser un artista multidiscplinar?

A vegades pots trobar-te amb alguna disciplina que no coneixes del tot, però també t’obre més portes i et dona més llibertat. La tècnica és una eina per arribar al que vols dir. 

És un corsé?

No, el que passa és que voler ser un purista de la tècnica és una tonteria avui dia. Perquè l’art contemporani no és només el continent sinó el contingut. Per tant, si vols comunicar et quedes obsolet amb una disciplina a vegades molt tancada. 
 
Canviem de tema. Com vas viure el primer confinament i la resta de la pandèmia?

Mira, malgrat tot, bé perquè necessitava centrar-me en la feina i això em va fer reflexionar i preparar-me per a l’acció Mis coses. També va ser quan em van trucar del MACBA per presentar una obra. Va ser com un espai que necessitava per tornar a reprendre l’acció. 

La pandèmia t’inspira?

No. Potser en el futur sí, però ara no. Podríem treure molta cosa clar. Però estic centrada en aquests temes que hem comentat. 

Què vas presentar al MACBA?

Primer a finals de la dècada dels 2000 en el Centre de Cultura Contemporània de Girona vaig presentar una acció i aquesta va arribar al MACBA en format d’exposició amb el nom de “Acció. Una història provisional dels 90”.  Era la documentació (fotos, vídeos, text, etc..) de l’acció “Culte a un error” de Girona. Els artistes que ens dediquem a l’acció tendim a fer molta teoria sobre la disciplina... 

Què feies a l’acció?

Parlava de l’obsessió que a mi no em deixava avançar per tal de comunicar-me bé. El que feia era tancar una porta que no parava d’obrir-se.  He fet accions molt senzilles però crec molt en el “menys és més”.

No ets de Martorelles però fa molt que hi vius. Com hi vas venir a parar?

Als 18 anys vaig venir a Sant Fost perquè els meus pares s’estaven fent una casa i necessitava un taller perquè estava fent una pila d’escultures. Després, em vaig casar i vam venir a Martorelles i estem molt contents.
Potser falta un lloc més cèntric però m’agrada molt el poble, la gent... 

I com veus la cultura?

D’uns anys cap aquí s’estan fent moltes coses com espectacles de qualitat, l’ajuntament està obert amb els artistes de quilòmetre zero... això és genial. Hi ha molts artistes que viuen a Martorelles i que fan coses.

Per últim, quin racó del poble t’agrada més?

La Masia de Carrencà perquè és un lloc que transmet pau i tranquil•litat. Pots passejar, asseure’t en un banc, llegir...