“Hem acabat fent teatre al carrer i no teatre de carrer”

Què ens pots dir del nou espectacle?
“Paquets” és la voluntat de tornar a portar el teatre de carrer crític i social al carrer. Quan vaig començar fa trenta anys, fèiem aquest tipus de teatre i tinc la sensació que s’ha anat perdent una mica. S’ha com desvirtuat, hem acabat fent teatre al carrer i no teatre de carrer. 

“Paquets” és una empresa de missatgeria, Reboxing, que fa un repartiment de paquets una mica especial. N’hi ha que la gent se’ls emporta que són petites reflexions del món on vivim, n’hi ha d’altres que són petits paquets que s’obriran i podràs descobrir el que amaguen i altres que hauràs d’espiar per un forat. Cadascun d’aquests paquets és una reflexió d’una cosa diferent, és una crítica a la societat de consum: I la idea que amb aquesta societat de consum estem perdent una mica la humanitat i el compartir. També hi ha la crítica  a les xarxes socials i aquesta manera de compartir que tot passa a través d’una pantalla... Tot això volem reivindicar a “Pa qu ets” d’una manera molt poètica i molt subtil, vull dir que ho entendrà qui ho vulgui entendre també perquè primer de tot per a mi l’espectacle és una experiència i un divertimento.

Quan te n’adones d’aquesta manca d’esperit crític?
Fa temps que els espectacles han deixat de tenir aquest punt més reivindicatiu. Després de la dictadura sortíem al carrer a reivindicar no? Va sortir Joglars, Comediants, La Cubana... un munt de companyies que estaven allà fent bullir la cosa. Va haver-hi un moment  que totes aquestes companyies es van convertir en entitats que havien d’estar registrades. Quan començaves a estar registrat depenies de l’administració per rebre subvencions i aquestes te les donaven per uns projectes sí i per altres no. 

Sense voler hi ha un filtre, els anem passant, depèn de què fem potser no tindrem “bolos” i  aquesta és la meva sensació sense posar-hi la mà al foc. Mica en mica hem perdut aquest esperit crític perquè d’alguna manera també ens hi depenia el menjar. 

És una mena d’auto-censura?
Sí, això ens passa eh. Jo m’he trobat auto-censurant-me: No fem això que no agradarà. Abans fessis el que fessis, com que era més que no fer res, era interessant. Ara estic parlant d’això i no vull fer creure que “Pa qu ets” és un espectacle reivindicatiu , no ho és. És un espectacle poètic de divertiment, el que passa que aquest punt poètic busca aquesta crítica intel·lectual que ens aporti una mirada reflexiva. Ho exposem en veu alta. 

Ningú l’ha vist? 
Ningú, a Martorelles és una pre-estrena perquè oficialment estrenem a Fira Titelles de Lleida. Aquí al Brunzit-Vine al pati ens servirà per a provar coses, és una sort que l’ajuntament aposti per un espectacle que no ha vist perquè fa molta falta, quan estàs engegant una creació, que algú hi cregui.
 
Ja vas venir al 2022 amb Escargots, què recordes? 
Sí, recordo que l’espai de Carrencà és molt “xulo” perquè amb aquell espectacle fèiem tot un recorregut i era molt agraït gràcies a l’entorn. Cada vegada que fem Escargots és diferent, no n’hi  ha dos iguals com passarà amb  “Pa qu ets”. Té aquest encant, tu proposes l’experiència però l’espectacle el fas amb la gent. 

Com ha començat el 2024?
L’hem encarat amb el procés creatiu, sí que hem anat fent “bolos” perquè quan estem de creació no podem deixar de fer-ne. De totes maneres, l’energia està en el procés creatiu, de fet ja teníem el càsting al novembre, vam fer alguna sessió al desembre per començar a conèixer a tothom, per després de Reis començat els assajos regulars amb la companyia. 

Com vas entrar en el món del clown? 
Quan tenia 14 anys  volia apuntar-me a balls de saló i no vaig trobar parella. Aleshores em vaig haver d’apuntar a circ. Era un taller que ens van oferir fer-ne una mostra final i fins al final només vam arribar dos. Igualment, la vam fer i a partir d’allà ens van anar sortint cosetes. A l’estar fent circ ens vam apuntar a algun curs de clown, i vam començar a descobrir tot aquest món. 

He fet molts cursos de clown amb molta gent diferent per conèixer diferents realitats, però també he estat molt autodidacte. Mai m’he centrat en un mètode concret perquè al final la gràcia d’aprendre és aprendre de molta gent diferent. El que més m’apassiona del món és aprendre, per a mi el coneixement és prioritari en qualsevol dels àmbits. 

“Només recordem el que ens emociona. Sense emoció, no hi ha espectacle”

Et vas formar amb Jango Edwards, Leo Bassi, Comediants, Toni Albà... Amb què et quedes de cadascú?
Amb en Jango, amb el fet de creure tant en el pallasso. Amb ell va ser molt al principi de quan començava jo i em va fer picar el cuc. Era un home amb una visió molt particular. En Leo Bassi amb l’anàlisi, penso que sembla molt boig però és un paio molt racional i tot ho té molt calculat. Sap molt bé el que farà i el resultat que en traurà. En Toni Albà és un home molt impulsiu, em va agradar molt la seva capacitat de fer que passin coses, d’improvisar. Amb Comediants és el teatre de carrer. Ells tenen molt el control de què passa al carrer i com funciona. Quins són els inputs que poden funcionar al carrer. 

I encara n’hi ha un altre que t’has deixat, potser perquè no és tan conegut, que és Avner the eccentric que per a mi és la referència més grossa. Treballo molt a partir de la respiració, perquè és una cosa que em semblava molt interessant desenvolupar, i quan vaig descobrir el seu treball em va apassionar. Ell treballa molt la respiració, la seva tècnica prové de l’aikido. 

Al 1995 fundes Cop de clown, que és l’embrió de l’actual companyia...
Per a mi va ser el descobriment. Cop de clown va ser el moment en que diem: “Val, això va ‘en serio’”. Encara no menjàvem d’això, jo treballava d’administratiu, donava classes i actuava. Hi ha un moment en que deixo la feina de l’oficina i em dedico només a donar classes i actuar. Pel mig vam fundar l’escola de teatre El trot i una productora. 

Al 2006 fundes la companyia Toti Toronell fins a l’actualitat. Porteu els vostres espectacles arreu?
Sí, nosaltres sortim molt fora també. Amb el projecte nou ja estan començant a sortir coses, estarem a Valladolid, a Fira de Titelles de Lleida... Amb el liberl·lula que és el meu espectacle en solitari, estarem al Festival Mimos a França, estem a Romania,... Hi ha feina. Abril-maig-juny està ple. 

Què és el que més t’agrada de la teva feina?
Actuar com a pallasso. Tot i que m’agrada tot. Ara estic construint les capses de “Pa qu ets” i estic aquí fent coses d’electrònica... M’agrada barrejar la part matemàtica amb la part més creativa, els engranatges i tot això... El que m’agrada més, de fet, és aprendre. Els reptes nous. Com ho farem perquè funcioni això? Idear. La meva feina la puc definir com a creador d’experiències. Sí, sóc pallasso, però com que he acabat fent tantes coses... El que no m’agrada és definir-me com artista perquè és un qualificatiu que t’han de posar els altres. Per a mi un artista és aquell que m’emociona. 

Doncs mira, en una entrevista dius que t’agrada emocionar-te per emocionar a la resta. Les dues coses van lligades?
Exacte. Si jo no m’emociono no aconsegueixo transmetre el que vull. De fet, per tenir qualsevol tipus d’experiència necessitem emoció. Si no, no perdura, allò no es recorda. Només recordem allò que ens emociona. Sense emoció no hi ha espectacle. 

I com ho fas per emocionar-te a cada “bolo”¿
Les persones estem fetes d’emocions, al cap i a la fi, és haver treballat molt en entendre les teves pròpies emocions. 

Has actuat dues vegades a Martorelles. Què en sabies abans de venir?
A mi em sonava el nom del poble perquè coneixia a algú de Martorelles però no tenia cap imatge. .