“El SIAD treballa sobretot l’estrès posttraumàtic”

• Nora Carunchio (Pergamino, Argentina - 1957) és psicòloga clínica i la responsable del Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) que l’Ajuntament ha recuperat el passat mes d’abril.

Què ofereix el SIAD?

Un primer contacte amb serveis socials amb una derivació a una psicòloga clínica que sóc jo. Acostumo a realitzar un petit test que a mi em permet situar-me i saber quines són les hipòtesis diagnòstiques; i baixar els nivells de l’estrès anecdòtic. Perquè el que m’interessa és connectar amb el shock, l’essència, l’eix d’aquella persona que està abarrotada de tota la situació traumàtica. No hem d’oblidar que el SIAD treballa sobretot l’estrès posttraumàtic. Vol dir que després del gran impacte que es pateix per una violència de gènere es trenca el fil conductor de la realitat, l’harmonia i l’equilibri d’aquella persona i comença un “treure’t les ulleres”, “baixar-te la vena dels ulls” i mirar les coses d’una altra manera.

Aquesta ruptura amb la realitat antiga fa tanta por... Per això necessito veure quins són els seus eixos, les seves estratègies,... I això ho veig amb el test. A partir d’aquí reconduir cap on se situa la persona, amb qui compta, amb què compta, quins recursos personals té per a mantenir la calma,...

Molta gent que denuncia després se’n penedeix. La treu. Aleshores, el gran company de viatge de tot aquest procés posttraumàtic és la por.

A qui s’adreça el servei?

A dos nivells. Sobretot les persones que han patit violència de gènere i, d’alguna manera, les que són víctimes passives d’aquesta violència com poden ser els fills.

I també als homes. Hi ha certs nivells d’homes que han de sortir d’aquesta dicotomia de bo i dolent o, com al bulling, víctima i botxí. Perquè no saben com recuperar la situació. Si jo sóc home maltractador i sóc fill d’una família amb maltractaments és molt fàcil que repeteixi la història. Aleshores aquest senyor queda atrapat en aquesta situació.

Al 2006, en un dels primers protocols mancomunats contra la violència de gènere de la comarca, del qual Martorelles en formava part i vaig poder-hi col·laborar,  existia un espai per a l’atenció al maltractador, separat de l’atenció a les víctimes. Perquè hi ha gent que no té  itinerari, que és recurrent i, fins i tot, que és extrema com la que arriba a la mort. És molt difícil recuperar un senyor que ha arribat a la mort. Però hi ha persones que han maltractat i no saben com sortir de l’espiral del maltractament perquè l’ha patit en passiu com a fill i l’ha dut a terme en actiu com a marit.

En aquestes funciona?

El fet que vinguin a més d’una sessió ja és important. La forma de treballar dels homes era en teràpia individual i en grupal perquè també se n’avergonyeixen molt. 

Quines preocupacions tenen les víctimes que ateneu al SIAD?

Els seus fills. Un dels neguits és que normalment la víctima està desitjant venir però, a la vegada, si han fet marxa enrere per motius econòmics (no treballen o no tenen on anar), moltes vegades espaien les sessions perquè tenen vergonya. És una situació de quedar-se atrapada psicològicament.

Què feu quan passa això?

La truquem, li busquem un dia que li vagi bé i li transmetem que l’estem esperant i que ella és valuosa per nosaltres.

Quin perfil té la víctima?

Dona, de poc més 20 fins a prop dels 60 anys. És que el jove adult (25-30 anys) ve molt mal criat. Cal donar més informació i formació educativa que és fonamental a l’adolescència. 

Sembla mentida que al 2021 estem així...

Sí, però avui mateix he tingut una noia d’uns trenta anys que ha estat víctima de violència de gènere furant vuit anys. Tela eh... Quan vas a conviure amb la parella, els excessos, les motxilles de convivència que són importants...

No hi ha un perfil clar però. Perquè et pots trobar una dona centreamericana o sud-americana, que n’hi ha moltes amb maltractament, que són més joves que una catalana que potser li arriba passats els 40 anys. Per això la franja canvia molt i depèn de la cultura.

Si parlem d’una família catalana, la motxilla del maltractament viscut és diferent d’una que sigui d’Equador. Perquè allà el masclisme ja t’autoritza. I no parlem dels marroquins o dels africans de Mauritània que accepten tenir tres, quatre o cinc dones. Perquè també és violència.

Quins són els tipus de maltractaments?

Físic, sexual, social (on vas amb aquesta roba?), econòmic (no té feina, no té on anar i la vergonya és atrapant) i el psicològic. Aquest és el més silenciós i difícil de demostrar però que et menystingui com a persona, dona, mare...

I la violència vicària?

Això ve del resultat del que s’anomena el Trastorn d’alienació parental. Quan la mare separada et deia: “El teu pare és això, allò altre....” Aleshores quan aquell infant anava el cap de setmana amb una violència que el primer que li deia el pare ja li refusava.

Això ha existit sempre però li posem nom?

Sí, no és nou tot això. El que és nou és com s’organitza, com es defineix. Com la societat ho està assumint perquè cada cop tenim més casos, és increïble.

Representa que la societat progressa no?

Sí, però l’evolució no sempre porta a l’aprenentatge de viure millor i amb benestar. És una societat que creix i progressa en excessos, en contaminacions... No sé si vols tocar el tema de les xarxes socials però et puc assegurar que avui dia la violència de gènere a l’adolescència és a través de les xarxes socials.

Com el bulling....

Fa anys vaig col·laborar amb una autora en un llibre sobre el moving, l’assetjament emocional a la feina. I a la presentació en una llibreria de Barcelona em van preguntar si podia ser que les persones que patien moving haguessin tingut complicacions en el seu part. Vaig investigar-ho a través d’un autor argentí, el psicoanalista pediàtric Arnaldo Rascovsky, que parlava del psiquisme fetal. Tan el perinatal com el prenatal. Abans i després de néixer. Ell deia les persones que havien tingut un part llarg, o amb fòrceps, que havien patit molt,.... eren persones submises que sostenien el patiment, que aguantaven el que fes falta. I que era fàcil caure com a víctima.

T’explico això perquè el moving, el bulling, la violència de gènere no és el mateix mecanisme ni fil conductor, són desviacions, però l’arrel molt probablement tingui a veure amb el part. Com hipòtesi.

Tornant a les xarxes... Com és aquesta violència a les xarxes?

Tinc una filla que és psicòloga i va fer una presentació fa poc. Aquesta violència pot ser pel nom o pel que escriu l’agressor, per imatges o vídeos que pugui compartir, ... Això no és d’ara eh. Ara hi ha xarxes però abans teníem el Messenger i també es feia. I tot això comporta mofa, riure, ironies, descalifació de la identitat de la persona i l’etiqueta. I aquí són homes i dones perquè hi ha molta diversitat.

Què pot dir de la seva experiència amb les víctimes?

Molt lenta i pendular. Hi ha moments que percebo que se m’escapen.

Quines són les excuses més freqüents?

De tot tipus. “No puc venir perquè tinc el nen malalt” o “Ell no és dolent, només quan beu”... Hi ha tota una procrastinació, un món ple d’excuses per ser fidel a una cosa. 

Com aconsegueixes guanyar-te la seva confiança?

Amb el test que et comentava abans. Perquè no vaig “a saco”. Està tan fràgil la persona, tan vulnerable...

Què aconsella fer a una dona que es troba en una situació de violència i encara no ha demanat ajuda?

Primer, comunicació. Que tingui algú amb qui parlar. Si no pot venir al SIAD que es comuniqui amb la veïna, la mare, l’amiga... No oblidem que tenim una societat que prejutja, que amenaça amb la paraula constantment: “Alguna cosa haurà fet....”.

La comunicació et legitima per acceptat el problema. Després ha d’acceptar que si arriba a serveis socials tindrà de recursos psicològics pels seus fills per exemple.

Quin paper està jugant la pandèmia en tot això?

Ho comparo amb els viatges d’avió abans i després de l’11S. Tots els controls de seguretat de més han estat les seqüeles d’aquell atemptat. Les que deixa la Covid-19 encara no les podem mesurar per la magnitud que tenen des del punt de vista psicològic.

Per què?

Per la quantitat de rituals que ha generat. La quantitat de desconfiança. La quantitat d’anticipacions, de fòbies i obsessions que està generant tot això. I què hi té a veure? Abans es comunicaven amb la veïna, ara es veuen amb mascareta, no t’atures tan a parlar... Estem trencant molt bagatge social.

Vas tenir casos durant el confinament estricte?

Sí, clar, via telemàtica. Però només podíem parlar quan l’agressor dormia o quan estava alcoholitzat. Sessions en el cotxe, traient el gos... d’amagat. Va ser molt dur.

Quin racó de Martorelles t’agrada més?

El Torrent de Can Sunyer.