“El pare sempre m’ha dit que als pobles hi he d’anar a aprendre”

• Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, 1971) no necessita gaire presentació. El seu espectacle “Bona gent” tancarà la Festa Major 2021 abans del Castell de focs.

La primera és obligada: coneixes Martorelles? Hi has estat mai?

Crec que sí que hi he estat. Actuar-hi no ho sé… Darrerament m’ha passat d’estar convençut d’actuar en un poble per primera vegada i arribar allà i dir-me: “No no, és la tercera vegada que vens”. Passa molt a les gires d’estiu que arribes al lloc una hora i mitja abans de l’actuació, actúes i marxes. En el fons, els escenaris tots són més o ments iguals, els teatres també i les places també… Però no recordó haver-hi actuat, no.

Et sona almenys? Ho situes?

Sí home sí, i tant.

Ets un dels plats forts d’aquesta edició, de fet, la tancaràs abans del Castell de focs. El públic pot estar cansat l’últim dia…

El “Bona gent” és un espectacle tan diferent, tan peculiar… fins el punt que si jo vingués a Martorelles d’aquí mig any seria molt diferent del que faré per la Festa Major perquè el públic és diferent. És un homenatge al públic. Si està cansat, estarà bé retratar que està cansat. Mai serà un problema. El “Bona gent” és compartir històries i si una d’aquestes és que esteu cansats, perfecte.

Aquest espectacle l’he repetit a molts pobles i clar, el públic sempre és diferent. Fins i tot, fent temporada a Barcelona que feia dues actuacions els dissabtes, el públic de les sis i el públic de les nou  no tenien res a veure. Mateix lloc, mateix dia, mateix número de persones... i aquest és l’encant que té aquest show.

Que podem esperar de “Bona gent”?

Què passarà en el “Bona gent” de Martorelles no en tinc ni idea. I m’encanta que sigui així. Fa que sigui una cosa molt genuïna i un espectacle diferent. El que sí podem esperar, per l’experiència de fer-lo, és que riurem molt i ens sorprendrem. Gairebé diria que ens emocionarem i tot. Perquè quan la gent comparteix històries, quan la gent explica coses seves, tots ens sortim guanyant. I en aquest espectacle en el que els protagonistes és la gent el que fem és compartir. Per tant, la gent ha d’esperar això, compartir. Què compartirem? No en tinc ni idea però m’encanta i vull que sigui així.

No hi ha assajos clar...

Crec que aquest espectacle el porto assajant des de molt petit. M’encanta parlar amb la gent, conèixer gent.... Per mi, tinc la millor feina del món perquè quan coneixes gent aprens moltes coses i ho faig des de fa molts anys. Darrerament ho he fet de forma pública amb El Foraster, però a títol personal m’encanta conèixer els llocs sempre a través de la seva gent. Conèixer persones és enriquir-te i sumar experiències. Per tant, fa molt anys que estic assajant aquest espectacle. No és un assaig propi de teatre, de tancar-te tres mesos per aprendre’t el guió... Aquí no hi ha guió. No sé qui hi haurà, què preguntaré i què em contestaran ...

Quin és el consell que més t’ha marcat?

El meu pare m’ha dit sempre que als pobles hi he d’anar a aprendre

Vas amb molt respecte  als pobles. Per això s’obre la gent amb tu?

No ho sé. Per mi és molt orgànic. A vegades em diuen que tracto la gent gran amb molt respecte. A tu se t’acut una altra manera de tractar-los?  A mi no. O amb els nens, que si em poso al seu nivell... I com se li ha de parlar a un nen?

Al final és sentit comú. Quan tu arribes a un lloc no ets d’allà, per tant, el màxim respecte cap aquella gent. Abans de començar El Foraster vaig anar a veure el meu pare, que estava treballant a l’hort, i li vaig comentar quin programa faria. I em va dir: “Sobretot als pobles ves-hi a aprendre, no a ensenyar” i jo ho destaco com un dels millors consells i mira que hi ha companys del món audiovisual que m’han van donar. Però aquest és d’un pagès, el pare. Per tant, vol dir que sí, la meva feina surt per la tele, o dalt un escenari, però és molt de la vida.

Per què la gent se m’obre? Ni idea. Potser també noten que m’encanta aquesta feina. Aquest paio ve aquí però no està treballant, està vivint, i és curiós, respectuós i suposo tot això també fa que en algun moment t’oblidis que tens una càmera davant. Podria anar per aquí però jo no hi entenc d’això.

Per què decideixes fer aquest espectacle?

Els espectacles sempre tenen dos bàndols. Un que explica històries i l’altre des de la platea que té ganes d’escoltar aquestes històries. Si falla una de les dues parts, no hi ha espectacle. Sense públic no hi ha cultura, no hi ha res. Aleshores vaig dir que tenia ganes de fer un homenatge a aquesta part tan important de tot espectacle.

Recordo les cares de quan ho vaig plantejar a la productora: “Però sense guió?” em deien... Els hi vaig dir que m’ho deixessin provar i si no funcionava, que ja ho abandonaríem. I mira portem 200 actuacions. A vegades arriscar té els seus fruits.

Et sents més còmode sense guió?

Cada moment té les seves coses, i tan amb guió com sense em sento en el meu terreny. El que és molt important és saber el que vols explicar. Abans de preparar qualsevol espectacle hi ha d’haver unes ganes de dir coses. Després ja penses el format, etc..  L’anterior espectacle Temps era una tragicomèdia amb un guió tancat per exemple.

T’has quedat en blanc mai?

No, perquè qui diu més coses és la gent. No m’ha passat mai però si em quedo en blanc, ho jugarem.  Es tracta d’això, els errors per mi sempre són positius.

Faràs patir molt el públic?

No, que va. Es crea un clima de comunitat molt maco... i jo respecto molt qui té ganes de parlar i qui no. No és en pla “cabareteru” allò d’anar a increpar al públic... De seguida te n’adones de qui té ganes de parlar o qui té més timidesa...Hi ha una frase recorrent en aquest espectacle que al final molta gent em diu que al principi no volia que l’anés a trobar però al final es lamentaven per no haver-ho fet. Però és molt “xulo” que et diguin això.

Com te n’adones de qui vol parlar?

Jugo amb avantatge. Parteixo de que tothom té una entrevista. Tothom té coses interessants a explicar, un amb més gràcia l’altre amb menys però tothom. La vida de les persones anònimes ens interessa. A vegades sembla que només ens interessa qui marca un gol, qui treu un llibre o el que ve per la Festa Major. No, no, no, tothom té una entrevista.

Existiria aquesta obra sense El Foraster?

Tot el que jo faig és un work in progress. És a dir, és a resultes del que vinc fent. El “Bona gent” ve de l’experiència d’haver fet durant set anys El Foraster, però és que el programa també ve de tot el que jo he fet abans. Sense haver fet una cosa no faries l’altra i a la vida personal és igual.

Aquesta idea de compartir entre tots s’ha dissolt amb la pandèmia?

No ho sé. El que sí que puc dir és que espero que en aquests temps de confinament que vivim ens serveixin per alguna cosa.  Al principi, el fet d’estat en la mateixa situació ens va anivellar a tots molt i ha hagut mostres de solidaritat molt bèsties durant tot aquest procés. Les videotrucades... Jo amb els meus pares em truco dos cops per setmana. I tancat en els primers mesos fèiem dues videotrucades al dia. A vegades també te n’adones del més important en aquestes situacions i el compartir ho és. Però a vegades ho oblidem. Per això hi ha Festes Majors. L’origen no és més que compartir una cosa col·lectiva (la collita). O un casament, un enterrament, ... Quan comparteixes aprens. Un altre gran verb.

Com vas viure l’inici de la pandèmia?

Quatre dies abans de l’estat d’alarma marxàvem a gravar la setena temporada d’El Foraster i sempre que marxo la meva filla, que aleshores tenia 4 anys, pateix molt.  Ens trobem a faltar molt. I la començava a conscienciar quan ens van confinar a tots. Va ser una situació molt tràgica a nivell sanitari i econòmic, però, que no se’m malinterpreti, per a mi va ser un moment molt interessant de recolliment. D’adonar-te que pots viure sense tantes coses. Era una situació tan extraordinària que et fa veure coses molt d’essència.

També és cert que quan portàvem 3 setmanes tancats vaig començar a teletreballar amb els companys de l’oficina perquè em vaig inventar un espectacle nou que es deia “Moltes gràcies”. Ens vam inventar un camió que es transformava en escenari i vam arribar a fer 25 actuacions l’estiu passat.

Quins referents tens de l’humor o el teatre?

A mi em va fascinar el teatre a través d’Els Joglars de l’Albert Boadella. Una persona amb la que estic a les antípodes pel que fa moltes coses, però artísticament a mi em va marcar molt. També tinc en Capri com un dels grans referents... I després et passa que tens referents que passen a ser amics teus... Per mi un gran referent era en Pepe Rubianes i va coincidir que jo actuava al Capitol, a la sala de dalt, i el Pepe feia el seu espectacle. Ens vam fer amics, compartíem camerino... Era un referent i de cop i volta un amic i és molt estrany això. No saps si s’ha complert un somni, si el baixaràs del pedestal, és estrany... Ella era la definició de bufó. A través de l’humor podia fer unes crítiques de l’alçada d’un campanar. A banda d’això, en Pepe era una bellíssima persona. De fet en el “Bona gent” li faig un petit homenatge al Pepe en el monòleg inicial.

També la companyia francesa Chiens que la primera vegada que els vaig veure em vaig tornar boig. Me n’anava a Paris a veure’ls. Una companyia liderada pel gran Jerome Deschamps que ja no està en actiu i que basava la seva obra en l’ésser humà, la seva estupidesa, el ridícul...

Hi ha algun teatre de Catalunya en el que no hagis actuat?

Sí (riu), n’hi ha. He actuat a molt. Mira ara he estat actuant al Coliseum que no hi havia actuat mai i em va fer molta il·lusió. És un teatre amb molta solera i no el tenia aquest. M’agraden molt els que no són ni un teatre, sinó que és la sala polivalent del poble o a l’aire lliure.

A Martorelles serà a l’aire lliure, a la plaça El·líptica...

Perfecte, m’encanta perquè a més a més l’origen del teatre és a les places. M’agrada actuar a qualsevol lloc que tingui un mínim de condicions pel públic i l’actor.

T’hem vist al teatre, a la tele i a la ràdio. On et sents més còmode?

A mi m’agrada molt el teatre perquè sóc home de teatre però fer un programa com El Foraster... Fa anys quan em preguntaven això sempre deia teatre. Ara havent fet un format tan “xulo” com aquest no sé que dir. M’agrada comunicar encara que sigui amb senyals de fum.

Aquesta espontaneïtat que tens és la clau de l’èxit? Hem de ser més naturals?

Aquest “hem de ser” em costa molt perquè dir com han de ser les persones és molt agosarat dir-ho. El que sí et puc dir és com intento ser jo. I intento ser molt jo. El Foraster té molt de mi. El no saber dir que no: “Vols venir a volar en parapent?” Endavant. Ja ho sentirem a dir que sempre dic jo. És una frase que a l’equip d’El Foraster li fa molta gràcia però al final ve a dir: “Tirem milles”. M’agrada ser curiós, un pèl temerari fins i tot...

T’has trobat mai amb algú que t’hagi dit antipàtic?

Segurament he caigut antipàtic a algú però no, no m’ho han dit. També sóc una persona molt solitària, amb els meus moments de recolliment... Tinc una feina que és molt social i quan no treballo intento fer més vida familiar. En general a mi la gent em diu coses molt maques. Vaig pel carrer i em diuen: “M’encanta el que fas”, això ho hauríem de fer més amb la gent anònima i felicitar-la pel que fa.

Mira, recordo un dia anar caminant per Barcelona i una senyora se’m planta davant i diu: “No saludis no, no saludes a ningú”. I li vaig dir: “Perdoni senyora, no l’entenc” i em va replicar dient: “Tan simpàtic que sembles a la tele i aquí no saludes a ningú” i clar, tampoc vaig saludant a tothom que em creuo al carrer. A vegades no és fàcil de portar. 

Amb Teatre de Guerrilla vas fer el salt a l’escena catalana als 2000, el Foraster seria l’altre punt d’inflexió?

El Foraster és un moment molt bèstia, sí. L’estrena de Temps a nivell personal també ha estat important perquè va ser el primer espectacle en solitari en el que vaig tenir la sort que em va dirigir un dels meus referents, Ramon Fontseré d’Els Joglars.

Però entenc el que dius, i sí, El Foraster ha donat la volta a moltes coses. M’ha fet creure, encara més, en la gent. I creure encara més amb la bona gent que som majoria i que junts podem arribar a fer coses molt bèsties. La gent d’un poble de mil habitants pot acaparar l’audiència de tot un país. Jo que sóc d’un poble petit, trobo acollonant que Gisclareny que té 27 habitants va tenir un 27% de share. Avui dia això no ho fa ni el futbol gairebé.

Amb qui t’agradaria treballar?

No tinc aquest neguit. M’agradaria seguir amb el somni d’explicar coses des dels escenaris. I si algun dia per explicar una cosa crec que necessito treballar amb algú, ho faré.

Té límits l’humor?¿

Mai. Els únics límits són els que tu mateix et vulguis posar. Sóc dels que penso que l’humor és llibertat, aleshores els límits ja et vindran. El sentit comú és una eina que faig servir molt. Hi ha coses de les que no vull fer humor. Ja m’estic posant un límit però no puc partir del límit. El públic també et posa al teu lloc.

Per exemple, fer humor de persones vulnerables és una cosa que no suporto.

Tenim l’exemple de Tabús a TV3...

Té una cosa sensacional que és que ho fan junts. No és en Verdaguer fent humor de la gent que té problemes d’obesitat. És aquesta gent amb ell i junts fan humor sobre la problemàtica.

 

Més informació dels espectacles de Festa Major