“El comitè republicà que va ocupar l'ajuntament en plena guerra va ser molt efectiu"

Diuen que hi ha coses de Martorelles que només les sap vostè..
Has de comptar que tinc gairebé un segle d'edat. He viscut moltes coses, però n'he esborrat moltes també.

Quants germans éreu a casa?
Cinc. El gran que es deia Josep, el Lluís, després el Jaume, la Rosa i jo, Isabel, la petita. Els dos grans van anar a la guerra i el Jaume, el que els seguia, va fer el servei ja quan manava en Franco.

Vau anar a l'escola a Martorelles?
Sí, primer de ben petita a la Recordança, una casa privada, amb la senyoreta Francisca (Serrado). Érem mitja dotzena de nens i van ser quatre dies. Després vaig anar a les escoles velles allà a les Escoles Montserrat. La guerra va esclatar quan tenia nou anys i aleshores el comitè de la República que va ocupar l'ajuntament va fer les escoles a la Torre del Gram. I van començar a arribar refugiats. Van venir mestres també que ja els van posar per aquí.
La Torre del Gram va ser requisada per la Falange després de la guerra.

On era?
Estava aquí davant la Serreta (cantonada avinguda d'en Piera i carrer de Montnegre).

La Serreta?
Sí, on hi ha la farmàcia tot això en dèiem la Serreta. Ara crec que li diuen la Muntanyeta.  Era la pujada del carrer Montnegre i tota la vinya del Rac que la portaven els de Carrencà. El meu pare en deia la Serreta perquè aquí dalt quan arribes a Can Puig hi ha una petita serra. I també li deia a la meva mare: “No tiris l’aigua a l’arròs que aniré a la Serreta i portaré rovellons”.

Després de la guerra va anar a mans de la Falange i anys més tard els feixistes van haver de deixar-ho, es va abandonar. I com que estava abandonat tothom hi anava. Les oques de casa travessaven la carretera per anar-hi, la canalla hi anava a jugar. Però allò s’ensorrava, el celobert va començar a fer-se malbé... Estava ple d’ametllers. El senyor Tiffon estava interessat en comprar-ho per fer-hi un hospital però al final no.

Després s’ho va quedar una família de Barcelona que tenia una fàbrica de guants. Davant, a la vinya d’en Jepet tot eren marges. Quan aquests ho van comprar hi van posar parets.  La vinya d’en Jepet era on és ara “la fabriqueta”, les naus del carrer Indústria, recordo que estava ple d’atzavares i serps. 

"Aquí en deien a Cal "Fonsu" de Can Puig perquè el meu pare era masover de Can Puig. Aquest nom va durar poc perquè sempre ha estat conegut per Ca la Beba"

Què més recorda de la guerra?
El comitè de la República que va ocupar l'ajuntament, que són els que es van organitzar en plena guerra, va ser molt efectiu. Van organitzar les escoles, van fer obres a la bassa de Can Sunyer per fer-la servir de safareig... També van fer el pont de Can Camp perquè les dones no podien baixar a buscar aigua amb els càntirs. Aquestes tres coses les va fer l'ajuntament republicà. Aquí no teníem res. 

Com li dèieu al barri on viviu?
Aquí Martorelles del mig., Martorelles de dalt on hi ha l'ajuntament. Santa Maria era "el poble" per a nosaltres i Mas-rampinyo era a Can Calet, on començava a arribar una mica d'immigració, poca gent eh. Eren com nosaltres. 

Quines botigues hi havia?
Can Rebull, que hi venien gra, al costat de Ca la Xica que aleshores era una casa de pagès. A Can Francesc, una botiga de comestibles que tenia forn. El vell Francesc baixava a vendre pa a Can Tomeu. Davant de Can Francesc hi havia Ca l'Aragó que venia màquines de cosir i electrodomèstics i tenia la centraleta telefònica. Al costat de l'ajuntament hi havia Can Riulas que venia carn. Baixant hi havia l'Arturu que venien carn a Can Lau.

Quines cases amb nom recorda de per allà?
Cal Manco, Ca la Xica, Can Rebull, Can Francesc, Ca la Coronela, Cal Marxant, la casa del carter que portava cartes de la guerra i algun diari perquè no arribaven...

Per què és diu Ca la Beba la vostra casa?
Perquè la meva mare se'n deia (s'emociona). Genoveva Girona Guillamí. Germana del secretari del poble, Dionís Girona. "L'onclu Nisiu" li dèiem aquí. ·

I la història de la casa?
Aquesta casa estava abandonada. Quan es van casar els meus pares, l'Alfons Farrés Rovira i la Genoveva, aquí en deien a Cal "Fonsu" de Can Puig perquè el meu pare era masover de Can Puig. Aquest nom va durar poc perquè sempre ha estat conegut per Ca la Beba. Tot això que t'explico ho vaig viure de nena i adolescent. Més gran vaig començar a treballar a Barcelona i no feia tanta vida al poble.

De què treballava?
Era nuadora, en el tèxtil. A casa tots treballàvem en el ram. Vaig començar anar a treballar a una fàbrica del Poble Nou amb 24 anys. Hi anava en tren. Aleshores anaven igual de malament que ara (riu). Allà vaig estar quaranta anys treballant .

Li agradava molt llegir...
Sí, i en català. La gent es bellugava molt a les fosques en aquella època. Jo havia anat a les manifestacions clandestines de l'0nze de setembre. En el tren es va crear un ambient catalanista molt bo també, ens passàvem llibres en català i havíem fet molta amistat. En Franco va muntar un referèndum per si volíem un successor i ens van amenaçar que si no anàvem a votar aplicarien la Llei de 1907. Molts tenien por que els fessin fora de la feina. Els de casa van anar a votar. Jo no.

Formava part, una mica, de la resistència a l'ombra?
Sí, en el tren ens passàvem llibres en català entre nosaltres. Hi havia una gent de Montmeló que treballava a la Hispano-Suiza a Sant Andreu, que després va ser la Pegaso, que un d'ells es dedicava a donar lliçons de català a l'hora de dinar. Perquè aleshores ens emportàvem el dinar. Un dia va ser detingut i portat a la presó de Burgos em sembla. Era més jove que jo. Quan va tornar, em va dir que havia trobat un paisà nostre, el Tura (Jordi Solé Tura). Ell era un més dels que anaven en tren, però no es barrejava amb nosaltres . Cadascú tenia la seva colla i amb els anys jo en vaig tenir molta de colla.

"El meu pare va ser el primer que va portar els pèsols emparrats, perquè aleshores eren tots terrers".

Quanta gent baixava del poble a agafar el tren?
Molta. Recordo el Guarro, que baixava de dalt el poble amb una garrafa d'aigua per portar aigua de Martorelles a Barcelona.

A quina hora passava el primer tren?
A les set. Més tard va canviar-se a les sis però ja més cap aquí. I jo tornava a les vuit del vespre perquè em passava el dia treballant allà baix.

Vostè escriu bé en català?
No, no escric gaire ni en català ni en castellà. He llegit i llegeixo molt. Cada dia llegeixo el diari encara.

Recorda els noms de les cases veïnes seves?
Can Serra, Can Navarra, Can Cuní, Ca la Teodora, Can Quirze, Ca l'Allué que arreglava bicicletes. Cal Moix, Ca la Comadrona, Ca l'Adelina, Ca la Tia Tana (o Cal Parrot) que hi havia un corredor on és ara el carrer del Rosari. Cal Xato, Cal Perico, ... tot el tros era de la senyora Mercè de l'ou xafat.

De l'ou xafat per què?
No ho sé. Li dèiem així. Aquella època es posava mots a tot. Els primers immigrants en arribar per exemple, recordo que als Ortiz els hi dèiem els Ortis, o els Domínguez, en deien a Cal Mingues. Es catalanitzaven els cognoms perquè érem pocs, ara no pot fer això.

Fins que va anar a treballar a Barcelona què va fer?
Després de la Torre del Gram vaig anar a les monges de Mollet, actual Lestonnac. Després ajudava al meu germà el Jaume al Pla i a la Verneda. Hi teníem blat de moro. El meu pare va ser el primer que va portar els pèsols emparrats, perquè aleshores eren tots terrers.

Recorda els bombardejos del 38 a Mollet?
Va caure una bomba aquí a Can Vilalta que la vaig anar a veure. Aquí prop d'on és ara l'oficina de Serveis socials.

Recorda un avió que va caure al riu?
No, sí que recordo un als boscos de Can Girona. L'avió va quedar allà abandonat molt temps.

I la Festa major, què recorda??
Allà dalt a la plaça de la Sardana amb un Envelat de lona. A la festa major hi havia ball de dia i ball de nit. Davant la Sala del Cafè. El meu pare feia les tragines allà. Allà hi havia els del "coru", el bar del Nandu, hi havia molta gent aficionada al teatre. El decorat era el Patio de los Leones de l'Alhambra de Granada. Hi havia fotografies de "Miss Martorelles"...