Dedicar-se a la cultura és el millor que pot fer una persona

Mestre Artesà Escultor especialitzat en la forja del ferro en fred, Ricard Mira (Martorelles, 1952) continua treballant i exposant la seva obra arreu de Catalunya.

Aquest mes de febrer ha finalitzat la mostra itinerant ‘Creativitat i salut mental’ a les terres de Lleida en la qual has participat conjuntament amb altres artistes com Mercè Torrentallé, Eva Rauret o, la teva dona, Pepi Montesinos. De quina manera la creativitat ajuda a conviure amb el trastorn mental?

És molt important i molt útil. Jo porto un tractament mèdic que es complementa perfectament amb la teràpia de fer escultura i crear. D’una banda, quan estàs creant alguna cosa has d’estar molt concentrat i això fa que deixis la malaltia a banda durant una estona. Et centres en pensar en allò que has de fer i això inhibeix la malaltia. Quan ho faig m’ho passo molt bé però és que a més a més d’estar ocupat treballant-hi, quan ho ensenyes a la gent i et diuen coses maques sobre l’obra és pura teràpia. 

La malaltia que tinc jo et diu que la gent et persegueix, que vol fer-te mal… I la veritat és que quan fas aquestes feines i la gent es motiva, li fa il•lusió anar a veure-les, et dóna suport i et sents part de la societat...la realitat et diu tot el contrari a la malaltia. Quan et trobes amb un brot, és així com els psiquiatres anomenen les crisis que patim, no recordes de quan estaves bé. L’escultura em serveix quan estic en un punt entremig per dir-me que allò que m’està dient la malaltia no és la realitat. La realitat és que la gent va a les exposicions, li agrada les escultures, em diuen coses agradables i em sento molt bé. 

La medicació no ho fa això. La medicació controla el funcionament del reg sanguini però et deixa tombat al llit o al sofà perquè et deixa baldat. Però la il•lusió de fer escultures, de poder-la acabar i ensenyar-la a la gent és meravellós. Una teràpia perfecta i un complement ideal a la medicació. Una teràpia que, en el meu cas, és imprescindible. 

"L'escultura és una teràpia perfecta. En el meu cas, imprescindible"
 

Què pot fer una persona que tingui una malaltia mental si no té aquesta vessant artística?

Es poden fer moltes coses. Es pot fer fotografia, es pot dibuixar, pintar, escriure, fer voluntariat… Cadascú ha de fer allò que li sigui més adient o li vingui de gust. Podem fer moltes coses. Amagar-te i quedar-te a casa sense fer res és horrible. La diferència entre fer una tasca social com el voluntariat i una tasca creativa és la il•lusió que produeix fer-la i el seu posterior reconeixement. De fet, la creativitat i la salut mental tenen un lligam especial. Hi ha estudis que certifiquen aquesta relació directa i, de fet, molts grans artistes han estat malalts mentals. 

Ara parlaves d’aquest retorn del públic que a tu et fa sentir part de la societat. Ajuda també la falta de prejudici?

No em sento en la línia de la mitjana de la població, sinó que em sento un privilegiat. En canvi, si no fes això em sentiria apartat de la societat, un marginat. Em sento privilegiat perquè per exemple avui (17 de febrer) inaugurem una exposició del Reial Cercle Artístic de Barcelona de donacions que hem fet els mateixos socis. Un fet com aquest em produeix una il•lusió enorme. Això no li passa a la gent quan va a treballar i que gent que no et coneix et digui ‘m’agrada molt’ tampoc passa a la feina. 

A mi em van diagnosticar la malaltia molt jove, amb 17 anys estudiant i treballant, i allà es va tallar tota la cultura que podia aprendre de soca-rel. Vaig estar 24 anys sense poder llegir res. El psiquiatra m’aconsellava  que no llegís perquè l’embolic que em muntava era monumental, provocat per la malaltia, i no retenia res. Em van fer electroxocs durant quatre anys, dels 17 als 21, i em van fotre la memòria enlaire. Començo una línia i encara no l’he acabada que ja no recordo com començava. 

Per tant, no he pogut agafar la cultura que m’hagués agradat. Però ara estic en una situació de moure’m en la cultura perquè l’expresso amb les mans. Ho trobo una meravella perquè dedicar-se a la cultura és el millor que pot fer una persona. És allò que ens diferencia de la resta d’éssers vius. 

"Dedicar-se a la cultura és el millor que pot fer una persona"

Aquest mes de febrer participes en una exposició col•lectiva de l’ICRE a la Biblioteca Clarà de Barcelona…

Sí, ara acaba a finals de mes la primera part, en la que hi participo, perquè no cabien les obres de tots els socis junts i les hem dividit en varies mostres. De fet, la peça que he exposat ha destacat, ha tingut èxit, la gent em comentava que era diferent a la resta.  

Quina peça?

L’Alba. 

Què té de diferent?

És feta de ferro i amb forats jugant amb el buit i les altres són totes massisses. 

Parlant de ferro. Ara al mes de març participes a la XXII Fira de Forjadors i Artistes del Ferro de Besalú amb l'obra "Bust de Mònica".

Sí, ja hi he anat varies vegades participant a l’exposició paral•lela a la fira. Per participar-hi és indispensable que hi hagi un tant per cent de ferro important en l’obra que exposes. De fet, té molt èxit i ve gent d’arreu de Catalunya i França a visitar la fira. 

Quina diferència hi ha entre escultor i forjador?

El forjador ha treballat el ferro tota la vida com a ofici i l’escultura en ferro és relativament nova. Des de fa uns 200 anys cap aquí que es treballa. La forja que faig és en fred, i la treballo en làmines, en canvi el forjador treballa el ferro gruixut, l’escalfa i el pica amb el martell. Són tècniques molt diferents. La meva tècnica es basa en la feina de matricer que vaig fer de jove que requereix treballar amb unes mides més exactes. 

"La meva tècnica es basa en la feina de matricer que requereix treballar amb unes mides més exactes"
 

Com és que una obra de Ricard Mira apareix en un llibre del guitarrista nord-americà Steven Hancoff?

Doncs aquest músic va trobar a la xarxa l’escultura que em van encarregar per la Plaça Pau Casals de Mollet durant l’elaboració d’un treball sobre Pau Casals i Bach.  Steven Hancoff ha arranjat per guitarra una obra de Bach que Pau Casals va redescobrir i interpretar al violoncel. És un guitarrista de jazz que toca arreu del món i arrel d’aquest treball hem tingut contacte per correu. 

Canviant de tema i parlant de Martorelles. Com veus la feina que es fa des de l’Ajuntament pel que fa la Cultura?

Crec que s’està treballant molt bé, de fet, durant la legislatura passada la cultura ja es treballava bé. Formo part de la taula de cultura, col•laboro en exposicions per la meva vinculació en aquest món. El proper mes d’octubre hi haurà una exposició d’aquarel•les i escultures de les Dones d’aigua de molt nivell. 

"A l'anterior legislatura a Martorelles ja es treballava bé la cultura"

Quan et demanen una exposició, com ho fas?

Ho tinc fàcil, com que vaig a tantes conec a molta gent disposada a exposar. A més a més, la sala que tenim al Celler és preciosa per exposar. El problema seria fer la tria per veure qui exposa. 

Hi ha pocs espais per exposar?

No, crec que en aquest sentit Catalunya està molt bé. A més a més, ara cada vegada hi ha més bars i restaurants que exposen l’obra d’algun artista. 

Creus que l’assistència a algunes exposicions podria millorar?

N’hi ha algunes que sí. Jo no em puc queixar, a mi em ve molta gent, gent que des que vaig començar està venint. Ara, vaig a exposicions d’altres companys que sí que no hi ha massa públic. 

A què creus que és degut?

Hi ha diversos factors. Un és que jo ho faig amb un interès vital perquè funcioni. No escatimo en esforços per convidar la gent i aconseguir que vinguin. No tothom ho necessita igual. També té a veure amb allò que exposes, que ha de valer una mica la pena, i com fas la difusió. 

Quin és el procés quan t’encarreguen una escultura?

Primer de tot has de pensar què faràs. Amb les dades que et dóna qui l’encarrega i el lloc on ha d’anar et vas fent una idea mental d’alguna cosa que pugui agradar. Fas una maqueta a escala, l’ensenyes i si els hi agrada, endavant. Arribar a la conclusió del què fer a vegades és més fàcil i altres no, però sempre és molt interessant. 

Com es treballa el buit?

Jo ho estic aprenent de Pau Gargallo, que va ser un geni, i que utilitzava una tècnica molt difícil perquè resulta que la part que no poses ha de tenir una forma agradable perquè si no t’espatlla l’escultura. La dificultat recau també en que quant menys material hi ha, més difícil és representar alguna cosa. 

En què estàs treballant actualment?

Estic fent uns trofeus per la Federació de Salut Mental de Catalunya, amb la que col•laboro sovint. També l’Escola Les Pruneres m’ha encarregat un mural… I pel que fa exposicions, a banda de Besalú, a l’abril participaré al VI Reciclart Terrassa i a l’agost és probable que exposem amb el Josep Marín a una sala de La Pedrera a Amposta.